En Mitu

Embolicat i amb un “Se m’emportes d’excursió?” algú molt especial m’ha fet arribar en Mitu.... Estàs a punt Mitu?

Salt de Sallent

Tot i que el salt sempre hi és, l’aigua només hi passa una vegada.

Carretera sinuosa

On  et portaria aquella carretereta sinuosa que travessava un entorn fascinant, que et seduïa i t’agradava i al que no li veies al final?

Unicorn

I en aquell moment de conte no vas trobar a faltar la banya a l’unicorn...

Pany antic

I per molt vella que fos la porta, sempre podia existir una clau per obrir-la.

El príncep verd

..i el gripau va fugir tan ràpid per no haver-se de transformar en príncep blau que no vaig tenir ni temps de dir-li que jo només l'havia petonejat perquè m'agraden els gripaus; que a mi el blau tampoc em queda bé...

Laura Coll

Pintallavis

I aquell noi es preguntava... era allò el que feia que els seus llavis fossin irresistibles? O simplement els feia més visibles?

Espelma de Disneylandia

Estàs tranquil, cansat de tot el dia, refugiat en la pau de les altes hores de la nit, amb els ulls mig oberts, la respiració pausada, la ment serena i el cor en harmonia... mirant el sostre il·luminat només per ombres de colors, concentrat en les olors, el tacte, la seva escalfor i les cançons que t’ha triat per l’ocasió...

T’incorpores i la mires fixament ... Sí, siempre decías “Quédate”

en silenci... y al final, tú volviste a la calle.

escoltes la música... Cuero negro y ganas de beber

només la mires... sin saber en qué barrio quedarte

t’encanta veure-la quieta... Disneylandia no existe ya para ti

la metxa brilla amb llum constant... No hay dinero, no, no saliste nunca de aquí

l’interior canvia de color... Siempre igual, siempre estás igual

cíclicament... Siempre igual, siempre estás igual

Vermell,... Vueltas en la cama sin parar

blau, groc... No está mal, solo duermo más ancho.

verd, rosat... Nadie viene nunca, ¿dónde están?

i comença de nou... No han llamado más, no me echarán de menos

perds l’orde dels colors... Siempre quise largarme no estar aquí

només pots mirar-la... Tú decías, sí: “Por mí vete, déjame en paz! ¡déjame! ¡Vete de una vez! ¡déjame!”

amb desig... Yo rompía el tiempo sin saber

amb il·lusió... Yo rompía el tiempo sin saber

en silenci... ni qué hacer, ni a qué carta quedarme

gaudint i impregnant-ne del moment... Dios! La de problemas que me das

amb música de rebuznos de amor...  pero no está mal, si tú te vas me muero

i ella que tranquila continua il·luminant la nit... Me decías: “Por la noche a dónde iré”

i l’interior continua canviant de color... Cuando vuelvas, sí, cuando vuelvas te mataré

en pau, de forma normal i natural... ¿Dónde estás? ¿Dónde puede estar?

sense cap necessitat, cap obligació... ¿Dónde estás? ¿Dónde puede estar?

ets conscient que estàs a Disneylandia... ¿Dónde estás?

... com s’ho havia fet?

Pedres de platja

I allà on hi havia pedres de formes, textures i mides variades, la nina hi veia... colors. I ho penses, que avorrida seria la vida sense colors. 

Barca morta

... tot comença i tot s’acaba, però hi ha finals inesperats que fan que la història que acaba sigui el punt d’inici d’una de nova, amb una trama completament diferent... 

Algú s’havia cuidat que aquella barca morta donés vida tant a prop del mar. Ara no navegaria, no hi pescarien, no es balancejaria al ritme de les onades... ara donaria vida, arrancaria somriures als que passen, i continuaria mirant al mar, al seu mar.

El port de Llançà

Al arribar a dalt i contemplar la vista i els núvols amenaçadors va comprendre que hi ha dies amb bon temps i dies amb mal temps. I que no calia encaparrar-s’hi, igualment fes el que fes i pensés el que pensés el temps faria el que li surtis dels nassos... el que si que podia fer era construir ports on descansar i protegir-se els dies de temporal.

Però amb equilibri, sense obsessions, essent conscient que, com  li havia passat a aquell port que tenia als seus peus, un dia podia arribar una marinada molt forta que ho arrasés i  s’ho emportés tot.... I aquella idea terrible de destrucció no el va angoixar gens. Simplement va baixar i va continuar el camí, i es va adonar que ell també havia reconstruït el seu port, i que no es preocuparia per si feia sol, vent o tempesta... de fet, quan li van caure les primeres gotes de pluja a la cara va somriure.

La cala del far

Aquesta era la cala perfecte.

Amb el sol que escalfava i contrastava amb l’aire fred, de pedres llises i planes, d’aigua cristallina amb tonalitats verdoses. Amb aquell aroma de mar que tant t’agrada respirar, d’onades que piquen a roca, de roques  plenes de vegetació.

Amb aquella pau visual que hi ha a l’horitzó, amb nuvolets blancs i flors extraordinàries de formes i colors cridaners. I a més, tenia un far...  Un far visible de dia i de nit.

Sempre t’han agradat els fars, es poden fer moltes metàfores amb fars, segurament  per això en molts contes hi ha fars.... potser, i només potser, si hi hagués una sirena, aquesta seria una cala de conte.

Fantasma

El vent, el sol i la pluja feia que la roca agafes formes capritxoses.... Era la zona per on Dalí s’hi passejava i s’inspirava. I t’hi vas fixar bé, i com ell, hi vas veure el fantasma, s’abalança sobre l’esquerra...

Que curiós, si t’hi fixes bé, tu també veuràs el fantasma, una roca capritxosa en forma de fantasma... que és real? La roca o el fantasma? Perquè un cop hagis vist el fantasma, ja no deixaràs de veure’l....

El merma

Tothom li sabia , era el punt de trobada de nens, joves i grans. I ell també els coneixia a tots. Era testimoni dels mercats del dissabte, dels nens que jugaven a la sorrera, de les parelles que passejaven abraçats, dels que sortien fent tortes dels bars, de la gent que travessava la ciutat amb presses i ni el miraven, dels que parlen pel mòbil amb cara preocupats, dels que somriuen, dels que estaven concentrats menjant un gelat, dels nens que sempre el tocaven.....

Tots passaven i donaven moviment a la plaça, tot formava part de la seva vida... Fins i tot aquells moments en què a la plaça no hi havia ningú, i gaudia d’allò que per ell era tant gratificant, d’ell, d’estar sol, d’estar sol amb ell, d’ell mateix.  I simplement romania assentat, contemplant i mirant la immensa plaça buida que tenia davant.

Rosella

Que la feia tant especial?  La seva bellesa o la forma com el mirava ell?

Escala

Si algú havia construit una escala que et portava del mar al cel, que no podries aconseguir tu?

I apareixen de cop

I la nina va fer-te veure que tant ràpidament com surten i ho omplen tot sense adornar-te’n, desapareixen... pertant, aprofitem-los quan hi són, simplement aprofitem-los.

La meva cala

Vas arribar a primera hora del matí, vas baixar les escales i no les vas tornar a pujar fins al vespre. I quan vas marxar, després de regalar-me tot el temps, vas decidir regalar-me la cala... i és veritat, la vaig tenir, la cala va ser meva, i en aquell moment em vaig adonar que havia viscut aquell fragment de la novel·la de Baricco que m’agradava tant:

Saps què té de bo aquest lloc? Mira: nosaltres caminem, deixem totes aquestes petjades a la sorra, i elles es queden aquí, precises, ordenades. Però demà et llevaràs, miraràs aquesta gran platja i ja no hi haurà res, cap petjada, cap senyal, res. El mar esborra, de nit. La marea amaga. És com si mai no hagués passat ningú. És com si nosaltres no haguéssim existit mai. Si hi ha un lloc al món on puguis pensar que no ets res, és aquí. Ja no és terra, encara no és mar. No és vida falsa, no és vida autèntica. És temps. Temps que passa i prou.

Blat i gallaret

Idealista o pragmàtic? Aquell camp li havia resolt el dubte... . De que serveix el blat que t’alimenta i et dóna força si el gallaret no et fa viure i il·lusionar? 

Felicitat

I en aquella cala perduda hauria estat la casualitat o la fortuna la que havia fet possible que tingués la tovallola tot el dia posada tant a prop de la felicitat?

Banc

I en aquell bell paisatge de llum idíl·lica et vas estranyar que estiguessis sol. I doncs? que et pensaves trobar-hi en aquest banc? La vida no t'està esperant enlloc, t'està passant ara....

Castells

Aquell camí portaria al castell? T’és igual, ja saps que ni tots els castells tenen princeses, ni totes les princeses tenen castell...

Temps

I amb el temps només hi hauria sorra.... Aigua, i sorra.

Cadenes

El sol el bullia, la pluja el mullava, el vent l’atemoria i el fred el glaçava. El temps a la intempèrie passava i es rovellava, simplement es rovellava. I tot i que sabia que aquella cadena que els unia mai es trencaria no es sentia esclau,  vivia una autèntica experiència de llibertat: com pots perdre allò que, malgrat estar-hi encadenat, no has tingut mai?

Copa de vi (II)

Finalment vas decidir que sempre que tinguessis una copa de vi a la mà trobaries un motiu pel que brindar.... simplement.

Copa de vi

En aquella solitària copa de vi hi havia les dues opcions: o hi afogava les penes o hi brindava les alegries....  Ja saps el què hi faria ella, la pregunta era, què hi faries tu? 

Profunditats

Només necessites algú especial que et faci llum per veure allò que tens ocult en les teves profunditats. Aquelles formes capritxoses, que t’agraden, que són boniques, que estan vives, que t’embaladeixen i et fan somriure.... i que alhora saps que són tant fràgils que no t’atreveixes a tocar.

Fotografia

Els ulls vidriosos? Si, és clar.... i de què serveix la fotografia si no és per emocionar?

Portes

Portes que s’obren, portes que es tanquen... perquè ens faríem  portes immòbils que no es poden ni obrir ni tancar?

Lluna i arbre

Podríem fer quelcom tant inversemblant com seure a l’ombra de l’arbre per contemplar la lluna?

Posta de sol a Port de la Selva

Perquè sempre són tan màgiques les postes de sol?