Vas arribar a
primera hora del matí, vas baixar les escales i no les vas tornar a pujar fins
al vespre. I quan vas marxar, després de regalar-me tot el temps, vas decidir
regalar-me la cala... i és veritat, la vaig tenir, la cala va ser meva, i en
aquell moment em vaig adonar que havia viscut aquell fragment de la novel·la de
Baricco que m’agradava tant:
Saps què té de bo aquest lloc? Mira: nosaltres
caminem, deixem totes aquestes petjades a la sorra, i elles es queden aquí,
precises, ordenades. Però demà et llevaràs, miraràs aquesta gran platja i ja no
hi haurà res, cap petjada, cap senyal, res. El mar esborra, de nit. La marea
amaga. És com si mai no hagués passat ningú. És com si nosaltres no haguéssim
existit mai. Si hi ha un lloc al món on puguis pensar que no ets res, és aquí.
Ja no és terra, encara no és mar. No és vida falsa, no és vida autèntica. És
temps. Temps que passa i prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada